Sempre que Internet hagi existit de forma similar a la que tenim avui dia, hi ha hagut preocupacions per part de les persones i organitzacions titulars dels drets de determinats tipus de contingut. Concretament, la infracció dels drets d'autor sempre ha estat un punt de contenciós.
I és fàcil veure per què. D'una banda, la noció de compartir i d'innovar es troba en el cor mateix d'Internet com a plataforma. D'altra banda, les persones que ostentin els drets legals sobre contingut amb drets d'autor mereixen rebre una compensació justa per la seva tasca. La veritat és que aquests dos conceptes no sempre van de la mà i això ha provocat molt debat al llarg dels anys.
No ajuda els assumptes que determinades legislacions simplement no han estat capaços de seguir l’era digital. Reconeixent això, els responsables polítics han estat fent esforços constants per actualitzar diverses lleis i regulacions per reflectir millor la societat en què ens trobem actualment. L’últim intent per aconseguir-ho és l’article 13 molt controvertit (una part d’una directiva més gran), aprovat pel Parlament Europeu el setembre del 2018.
Què és exactament?
Junt amb l’article 11 (conegut col·loquialment com a “impost d’enllaços”), l’article 13 representa la part més divisiva de la nova directiva proposada de la Unió Europea sobre drets d’autor. En essència, se suposa que proporciona el marc que els estats membres han de seguir a l’hora de fer les seves pròpies lleis sobre copyright.
El 12 de setembre, els diputats al Parlament Europeu van votar a favor de la Directiva, amb 438 vots a favor i 226 en contra. El document acceptat és una versió modificada de la proposta que al juliol no va aconseguir obtenir suficients vots.
Quan es tracta específicament de l'article 12, afirma que les plataformes per compartir contingut (com YouTube o Facebook) ara tindran un grau més gran de responsabilitat per assegurar-se que els seus usuaris no comparteixen material amb drets d'autor sense el permís degut.
Qui dóna suport a l'article 13 i per què?
Fins i tot aquesta explicació bàsica de l’article 13 hauria de ser més que suficient per fer evident que els titulars dels drets d’autor són els principals partidaris d’aquesta legislació. Per exemple, molts de la indústria musical en parlen obertament a favor. Inclou tant els representants de companyies musicals com els propis artistes. Un exemple notable d’això és Sir Paul McCartney, que va publicar una carta oberta als eurodiputats demanant-los que donessin suport a l’article 13 ja que creia que era la clau del futur sostenible de la música a Europa.
En el seu nucli central, l'article 13 suposa reduir la bretxa dels ingressos entre els titulars dels drets i les plataformes en línia que permeten compartir aquest contingut. I, realment, no hi pot haver cap argument que certs gegants tecnològics estiguin fent grans quantitats de diners gràcies al contingut protegit a les seves plataformes.
En distribuir aquests fons d’una manera diferent, cosa que suposaria l’obligació d’aquestes empreses a assegurar-se que no hi hagi cap infracció dels drets d’autor, es pot argumentar que els artistes i titulars de drets rebrien els diners que es deuen amb raó.
Qui està en contra de l'article 13 i per què?
Si bé ningú argumentaria que els artistes haurien de ser indemnitzats pel seu treball, els opositors a l'article 13 afirmen que la directiva equivaldrà a la censura.
Moltes figures notables del món tecnològic s’han unit per protestar per aquesta legislació, ja que pensen que atempta contra algunes llibertats fonamentals. En no tenir en compte les excepcions i limitacions dels drets d’autor, el contingut generat per l’usuari podria estar en risc.
Les plataformes en línia necessitarien una forma de filtrar contingut protegit per drets d'autor, que podria tenir l'efecte secundari d'eliminar també contingut remixat, parodiat o adaptat - elements integrals de la manera com funciona Internet. Aquesta és la raó per la qual aquest article ha obtingut el sobrenom col·loquial, la "prohibició meme".
A més, també hi ha la preocupació que aquests requisits de filtratge posin en desavantatge les plataformes europees més petites. Tot i que la Directiva eximeix les petites empreses digitals, però, haurien de posar-la en pràctica després de créixer més enllà d’una certa mida. La por és que això creï una atmosfera negativa, allunyant els propietaris o inversors potencials de negocis.
Què passa després?
De moment, res. Abans que esdevingui oficial, la Directiva afronta una altra ronda de votacions al Parlament Europeu. Suposant que passa, cada membre de la UE haurà de crear les seves pròpies lleis que s’ajusten a aquesta.
Una directiva de la UE no és una llei, sinó que és simplement una directriu que han de seguir els estats membres. Això vol dir que hi ha espai per a la interpretació, i encara no sabem molt de com es veuria a la pràctica.
Tot i això, l’article 13 podria acabar sent un punt d’inflexió en la interacció dels usuaris amb el contingut en línia. Encara hi ha massa variables per saber-ho amb certesa, però és una situació que val la pena seguir.
